Oriol Homs

La pandèmia del coronavirus està  actuant com una “prova d’estrès” de moltes de les grans institucions econòmiques i socials: del sistema sanitari, de les empreses, dels governs, i també del sistema educatiu. Ens pensàvem que teníem uns sistemes robusts en condicions normals, però davant de les situacions excepcionals afloren les tensions i les deficiències acumulades durant anys i no corregides a temps.

Sabíem que el futur de l’educació passava per la incorporació massiva de les noves tecnologies als processos d’aprenentatge escolar, però anàvem xino xano, i ve la covid 19 i ens adonem que els mestres no estaven suficientment preparats, les escoles no tenien els equipaments necessaris i les famílies tampoc, i les metodologies d’aprenentatge no estaven prou desenvolupades. S’ha fet un gran esforç per donar respostes en poques setmanes.

A mesura que passen les setmanes de confinament ens adonem d’una altra qüestió en la qual també es feia el que es podia, però que ara resulta clau pel des-confinament. Qui s’encarrega dels nens i joves si els pares han de treball?. Fins ara les solucions eren variades, uns, les mares es quedaven a casa, altres s’ho pagaven de la butxaca amb cangurs, o tiraven mà dels avis o altres familiars (el mateix succeïa quan els nens i nenes es posaven malalts). Però això funcionava així perquè les escoles estaven obertes i tot educant s’encarregaven dels nois i noies com a mínim durant algunes hores. Però cada cop érem més conscients que això no anava bé, i la demanda de conciliació creixia com una reivindicació necessària si volíem unes societats de major benestar i no penalitzar les famílies i de retruc la natalitat.

Amb les escoles tancades, la situació s’aguanta unes setmanes, però més, apareix amb força la qüestió de qui s’encarrega de l’atenció a les criatures davant d’un confinament llarg i de durada incerta. Ara ens adonem que teníem mal resolt un tema important. Si vivim en unes societats en les que estem d’acord que per igualtat de gènere i per necessitat d’aconseguir la suficient renda per finançar el nostre benestar cal que els dos progenitors treballin a fora de casa, o si ho fan a casa els nens i nenes no hi siguin, cal que algú aculli les criatures de manera que sigui possible conciliar la vida familiar i la vida professional de manera satisfactòria. No podem seguir deixant que cadascú s’espavili com pugui, amb tots els costos i tensions que comporta això, cal trobar una forma col·lectiva de fer-ho de forma adequada i satisfactòria per a tothom.

Podem aprofitar la planificació del des-confinament i la reobertura de les escoles per assajar la solució a aquest qüestió i avançar amb visió de futur en la cura i l’acollida de les noves generacions fins que es valguin per si soles?. No ho podem deixar a les esquenes de les famílies, ni del mercat o de les empreses, cal una resposta des de la societat.

Ara i de forma urgent, per unes setmanes, podem demanar als pares i mares, de forma equitativa, que se n’encarreguin ells de manera que no alteri excessivament les seves responsabilitats professionals. Però qui ho paga?, l’estat, les famílies, les empreses?. És difícilment imaginable, que de forma massiva les empreses puguin mantenir nivells elevats de productivitat, si una bona part de la plantilla, un període si i un altre no, demana baixa o adaptació horària per cuidar les criatures. Caldrà també accelerar la conciliació i la correspondència d’horaris entre el món escolar i el professional, tema pendent.

Està clar que les escoles han de seguir responsabilitzant-se dels processos d’aprenentatge, tant si són presencials como a distància via telemàtica, això no es pot delegar en les famílies, menys en alguns casos reduïts de famílies que voluntàriament volen assumir aquesta funció, però sempre tutelada pel sistema educatiu, el moviment de les escoles obertes.

Podem organitzar millor, formalment, un servei de “cangurs” i fer aflorar així una activitat submergida important, però qui ho paga?

També podem repensar l’escola perquè assumeixi amb garanties la funció cuidadora. El sistema educatiu sempre s’ha resistit a assumir aquesta funció, per desvaloritzada. Com més invertim en educació menys valorem aquesta funció. I aquest dies de covid, veiem que els monitors i monitores de temps lliure donen exemple per la seva capacitat d’entretenir les criatures, fins i tot a distància. I a més, en molts casos ho fan gratuïtament o amb salaris molt precaris i en uns espais menys equipats que les escoles.

Potser podríem incorporar aquests professionals de l’acollida, cura i entreteniment de les criatures a l’escola i assegurar aquesta funció per a tothom que la necessiti. No cal que els mestres l’assumeixin, però possiblement les escoles és el lloc més adequat per fer-ho, i tots hi guanyaríem, també les escoles. En un món més digital, sinó es resolt correctament aquesta qüestió correm el perill de que l’escola es devaluí.