Monthly Archives: maig 2020
L’ATENCIÓ ALS INFANTS EN TEMPS DE CORONAVIRUS
La pandèmia del coronavirus està actuant com una “prova d’estrès” de moltes de les grans institucions econòmiques i socials: del sistema sanitari, de les empreses, dels governs, i també del sistema educatiu. Ens pensàvem que teníem uns sistemes robusts en condicions normals, però davant de les situacions excepcionals afloren les tensions i les deficiències acumulades durant anys i no corregides a temps.
Sabíem que el futur de l’educació passava per la incorporació massiva de les noves tecnologies als processos d’aprenentatge escolar, però anàvem xino xano, i ve la covid 19 i ens adonem que els mestres no estaven suficientment preparats, les escoles no tenien els equipaments necessaris i les famílies tampoc, i les metodologies d’aprenentatge no estaven prou desenvolupades. S’ha fet un gran esforç per donar respostes en poques setmanes.
A mesura que passen les setmanes de confinament ens adonem d’una altra qüestió en la qual també es feia el que es podia, però que ara resulta clau pel des-confinament. Qui s’encarrega dels nens i joves si els pares han de treball?. Fins ara les solucions eren variades, uns, les mares es quedaven a casa, altres s’ho pagaven de la butxaca amb cangurs, o tiraven mà dels avis o altres familiars (el mateix succeïa quan els nens i nenes es posaven malalts). Però això funcionava així perquè les escoles estaven obertes i tot educant s’encarregaven dels nois i noies com a mínim durant algunes hores. Però cada cop érem més conscients que això no anava bé, i la demanda de conciliació creixia com una reivindicació necessària si volíem unes societats de major benestar i no penalitzar les famílies i de retruc la natalitat.
Amb les escoles tancades, la situació s’aguanta unes setmanes, però més, apareix amb força la qüestió de qui s’encarrega de l’atenció a les criatures davant d’un confinament llarg i de durada incerta. Ara ens adonem que teníem mal resolt un tema important. Si vivim en unes societats en les que estem d’acord que per igualtat de gènere i per necessitat d’aconseguir la suficient renda per finançar el nostre benestar cal que els dos progenitors treballin a fora de casa, o si ho fan a casa els nens i nenes no hi siguin, cal que algú aculli les criatures de manera que sigui possible conciliar la vida familiar i la vida professional de manera satisfactòria. No podem seguir deixant que cadascú s’espavili com pugui, amb tots els costos i tensions que comporta això, cal trobar una forma col·lectiva de fer-ho de forma adequada i satisfactòria per a tothom.
Podem aprofitar la planificació del des-confinament i la reobertura de les escoles per assajar la solució a aquest qüestió i avançar amb visió de futur en la cura i l’acollida de les noves generacions fins que es valguin per si soles?. No ho podem deixar a les esquenes de les famílies, ni del mercat o de les empreses, cal una resposta des de la societat.
Ara i de forma urgent, per unes setmanes, podem demanar als pares i mares, de forma equitativa, que se n’encarreguin ells de manera que no alteri excessivament les seves responsabilitats professionals. Però qui ho paga?, l’estat, les famílies, les empreses?. És difícilment imaginable, que de forma massiva les empreses puguin mantenir nivells elevats de productivitat, si una bona part de la plantilla, un període si i un altre no, demana baixa o adaptació horària per cuidar les criatures. Caldrà també accelerar la conciliació i la correspondència d’horaris entre el món escolar i el professional, tema pendent.
Està clar que les escoles han de seguir responsabilitzant-se dels processos d’aprenentatge, tant si són presencials como a distància via telemàtica, això no es pot delegar en les famílies, menys en alguns casos reduïts de famílies que voluntàriament volen assumir aquesta funció, però sempre tutelada pel sistema educatiu, el moviment de les escoles obertes.
Podem organitzar millor, formalment, un servei de “cangurs” i fer aflorar així una activitat submergida important, però qui ho paga?
També podem repensar l’escola perquè assumeixi amb garanties la funció cuidadora. El sistema educatiu sempre s’ha resistit a assumir aquesta funció, per desvaloritzada. Com més invertim en educació menys valorem aquesta funció. I aquest dies de covid, veiem que els monitors i monitores de temps lliure donen exemple per la seva capacitat d’entretenir les criatures, fins i tot a distància. I a més, en molts casos ho fan gratuïtament o amb salaris molt precaris i en uns espais menys equipats que les escoles.
Potser podríem incorporar aquests professionals de l’acollida, cura i entreteniment de les criatures a l’escola i assegurar aquesta funció per a tothom que la necessiti. No cal que els mestres l’assumeixin, però possiblement les escoles és el lloc més adequat per fer-ho, i tots hi guanyaríem, també les escoles. En un món més digital, sinó es resolt correctament aquesta qüestió correm el perill de que l’escola es devaluí.
EL POST CORONAVIRUS DES DE LA PROXIMITAT LOCAL: ACORDS PER A LA REACTIVACIÓ
Ara que caldrà refer tantes coses per a tornar a una normalitat social, econòmica, cultural i política convindria revisar els reptes pendents per aprofitar la situació i plantejar allò que tots sabíem que era necessari però que en condicions de normalitat era difícil d’afrontar pel caire disruptiu que suposava, però que ara, gràcies a que el virus ja ens ha imposat la disrupció, possiblement sigui més fàcil de dur a terme.
Abans del covid 19 sabíem que havíem d’afrontar el més ràpidament possible quatre grans reptes: l’envelliment de la població, la lluita contra el canvi climàtic, la transició cap a la societat digital i el seu impacte en l’ocupació i la qualificació dels treballadors, i els efectes de la globalització en la localització de l’activitat econòmica. A més teníem un greu problema d’accés a l’habitatge.
El coronavirus també ha impactat en aquestes grans tendències però per a accentuar-les:
- L’acarnissament de la pandèmia en els més grans, potser a rejovenit relativament la població per la gran desproporció de morts entre els més grans, però ha posat en evidència que així no podem seguir tractant a la gent gran. Cal adaptar tota la vida col·lectiva a les necessitats d’una part de la població que seguirà creixent.
- La millora de tots els indicadors mediambientals i la constatació de la rapidesa en que la natura recupera nivells d’equilibri si se la deixa fer, evidència l’impacte del factor humà en el deteriorament de les constants del medi ambient. Ara veiem més clarament que és possible afrontar el canvi climàtic i la via per fer-ho. Serem només capaços de fer-ho si ens ho imposa un virus?
- El confinament ha accelerat l’expansió digital a totes les activitats humanes de forma impensable fa només uns mesos i ha revelat les mancances (a les escoles), els límits (el teletreball a les cases) i les dificultats de fer-ho en condicions acceptables (les desigualtats). Hem constatat els dèficits de cultura digital i hem endegat una cursa d’aprenentatges d’urgències. Podem organitzar un gran pla de formació digital per a tota la població, abans que quedi massa gent a la vorera?
- Abans del virus veiem difícil revertir la constatació que l’activitat econòmica s’estava concentrant en les grans urbs metropolitanes provocant la desertització creixent de la resta del territori. Quantes fàbriques, tallers, oficines, comerços, restaurants que han aturat l’activitat en la nostra ciutat o poble tancaran les portes?. Un entorn més saludable i convivencial pot convertir-se en l’epicentre de nous clústers d’activitats innovadores globals i de proximitat?.
- Les dificultats per l’accés a l’habitatge per a moltes famílies i especialment pels joves estava hipotecant el benestar d’una part molt significativa de la població. Podem pensar ara en un pla intensiu de construcció d’habitatge accessible que permeti reduït la part del pressupost per capita dedicat a l’habitatge i així mantenir el benestar de la població en temps d’austeritat?
Si sabem aprofitar l’ocasió, ara hi haurà més suport i pressió a favor per a afrontar aquests reptes si sabem compaginar-los amb solucions pràctiques per a la reactivació econòmica en la fase de desconfinament.
Abans del coronavirus també ja sabíem que les administracions locals estaven maltractades en el finançament i en la dotació dels instruments per a resoldre de forma eficaç els problemes de la gestió col·lectiva de les nostres vides. Tot i saber, com ens repeteixen de forma constant tots els informes internacionals de les bondats del principi de subsidiarietat, que des de la proximitat es poden resoldre millor els problemes col·lectius, sempre que hi hagi marcs d’actuació coordinats des de les instàncies superiors. Però la reforma de l’administració local per a resoldre aquest desequilibri no arribava mai. Ara és el moment de plantejar els acords per a la reactivació econòmica des d’aquesta perspectiva.
Les desconfiances vers les debilitats de les administracions locals no es superen amb comandaments únics, sinó amb lideratges forts que els hi donin suport amb coordinacions compartides efectives. El paper que s’atorgui a les administracions locals en el Pla de Reactivació Econòmica serà clau per a la seva efectivitat.
Però per això caldrà que cada ajuntament no vulgui anar pel seu cantó posant en marxa iniciatives descoordinades que dupliquin mesures i que malbaratin recursos escassos. Però també és cert que els ajuntament necessiten ràpidament marcs d’actuació clars, recursos i instruments necessaris per a desenvolupar-los.
Arribar a acords a nivell local, ja sigui comarcal, municipal o de mancomunitats, compartits amb totes les forces vives de la localitat per establir les prioritats en el marc d’unes directius consensuades a nivell més global és urgent i necessari, i segurament la via més adequada per a mobilitzar tots els recursos i capacitats existents per a una finalitat comuna: reactivar l’activitat econòmica amb més benestar per a tota la població.
Els acords hauran de mirar a les necessitats més immediates però la visió hauria de ser de futur orientant les mesures cap a la superació dels reptes descrits. Els Acords Locals per a la Reactivació haurien de convertir-se en autèntics Plans d’Inversió de Futur. Avui serà més fàcil implementar-los i la millor garantia de la bona utilització dels recursos extraordinaris que caldrà mobilitzar.
Els Plans no poden cenyir-se a gestionar el que tenim, amb els instruments i mitjans que disposem. Cal atrevir-se a dissenyar els nous instruments extraordinaris que faran falta per aconseguir les metes proposades de forma que adobin el terreny per a consolidar vies de solucions adequades per a superar els reptes que auguri un nou cicle de benestar. Al contrari, haurem perdut una gran oportunitat i el futur serà més incert.
Ara és l’hora de repensar els espais de concertació local, perquè siguin més efectius; revisar les prioritats per centrar-les en les necessitats bàsiques econòmiques, socials i culturals; generar nous instruments per mobilitzar els recursos humans, materials i financers, públics i privats de forma compartida. És l’hora de preguntar-nos, com tenim la sanitat, l’educació, la cultura, l’ocupació, el medi ambient, la gent gran, l’habitatge a la localitat?. Com podem fer més atractiu el nostre territori per a l’activitat econòmica?. Cal que preguntem a la ciutadania, que pot aportar cadascú per a contribuir a la recuperació: talent, temps, inversió, capacitats productives, relacions, idees…i obrir vies per a canalitzar tots aquests recursos. Podem construir fons locals d’inversió?, podem construir espais per a compartir talent, idees, temps, relacions? Podem ajudar a reconvertir empreses i activitats amb projectes sòlids de futur? Podem proposar una transició amb garanties als joves que en aquests moments estan iniciant la seva incorporació al mercat de treball? Mobilitzant els esforços de tots ens en sortirem positivament. Algunes d’aquestes idees es podrien concretar en el marc d’un procés participatiu per elaborar uns Acords Locals de Reactivació.
25 d’abril de 2020