Oriol Homs

Una preocupació creixent dels organismes internacionals

Recentment s’han publicat varis informes d’organismes internacionals (OCDE, OIT, World Economic Forum)1 que tracten sobre els impactes de les innovacions tecnològiques sobre el treball i l’ocupació. Aquest informes denoten una preocupació creixent pels efectes que l’acceleració dels processos d’automatització esta tenint sobre l’activitat econòmica, la qualificació de la mà d’obra i l’ocupació a escala planetària amb conseqüències sobre la governança mundial.
Des de diferents metodologies d’anàlisi, es constata una ampla coincidència entre tots ells sobre les previsions i els escenaris de futur, que confirmen les conclusions d’altres informes anteriors2 . L’escenari més probable en el que treballen els experts és la complementarietat entre l’activitat humana i l’assumida per processos automàtics, tal com afirma Ken Goldberg3 “…robots i humans no podem substituir-nos, però ens complementem i ens necessitem”.

Altres factors a tenir present

Malgrat l’atenció es centra en les innovacions tecnològiques, avui ja conegudes (internet quàntica d’alta velocitat, intel·ligència artificial, big data, tecnologia als núvols, internet de les coses, comerç digital, realitat virtual i augmentada, màquines que aprenen amb algoritmes, robots estàtics, no humanoides i humanoides, drons…), els informes assenyalen que per preveure els impactes de les innovacions conegudes cal tenir en compte altres factors, com l’organització que finalment incorpori les innovacions (per exemple per implementar el cotxe elèctric calen canvis importants en les estructures i a l’organització de les ciutats), la regulació que s’acordi (el cas de les plataformes com Uber, AIRBNB, Cabify…), els valors socials i culturals respecte el treball i a les formes d’ocupació (regulació i acceptació de les formes de treball atípiques, temps parcial, temporalitat, precarietat, distribució del treball…). El resultat final de l’impacte sobre el treball dependrà en bona mesura de la manera en que els països afrontin i reaccionin a les opcions que ofereixi la innovació tecnològica. Cal també tenir en compte que per que una innovació arribi a implementar-se cal que hi conflueixin altres factors com que el cost de la seva implementació permeti uns marges de beneficis suficientment atractius per a la inversió, que el cost de la mà d’obra faci atractiva la innovació i que hi hagi disponibilitat de mà d’obra amb la qualificació adequada, o que la reglamentació i l’acceptació social ho afavoreixi. Tots aquets factors poden jugar a favor o en contra, allargant o escurçant els períodes de transició des l’operativitat d’una innovació tecnològica fins a la seva aplicació generalitzada.

Previsió d’una transició problemàtica

Les conclusions dels informes citats, coincideixen en que ja s’ha iniciat un període d’acceleració de la difusió en el teixit econòmic d’una onada d’innovacions tecnològiques que es varen iniciar a las passades dècades i que segurament conduirà a propers salts d’innovació avui encara no coneguts. Els efectes d’aquest canvi ja són visibles avui en el mercat de treball i prenen la forma de mancances de professionals especialitzats en les àrees de major innovació, destrucció de llocs de treball en sectors subjectes a processos d’automatització, creació de nous llocs de treball relacionats amb les noves tecnologies adoptades, demanda de noves competències professionals…
L’informe del World Economic Forum preveu que la generació de noves ocupacions superarà el volum de la destrucció de llocs de treball, i l’informe de la OCDE detecta que des de 2011 s’han creat més llocs de treball en sectors de baix risc que els que s’han destruït en sectors de alt risc d’automatització.
Es preveu que en un horitzó temporal curt, a l’any 2022, el 42% de les tasques seran automatitzada, i el 58% restaran en mans dels humans, en comparació al 29% i 71% respectivament actuals.
Malgrat que aquestes previsions caldrà seguir-les acuradament per veure la interacció entre tots els factors que hi influeixen, tot apunta a que el problema més important al que han de fer front les països no es tan la substitució del treball humà per processos automatitzats, sinó l’enorme dimensió de la transformació en curs que afectarà a proporcions molt importants de la població activa. Es calcula que el 54% dels treballadors necessitaran redefinir o incrementar les seves competències professionals, ja que es veuran afectats per l’automatització parcial de les seves ocupacions. El 60% de les ocupacions tindran com a mínim un 30% de les seves activitats automatitzades.
L’afectació durant el període de transició no serà igual en tot el planeta, els països que acumulen més mà d’obra associada a activitats automatitzables (China, India…) es veuran més afectats que altres (Europa, Japó, EEUU…). Les desigualtats també es faran sentir segons les característiques econòmiques dels territoris. El risc d’automatització a Eslovàquia occidental és del 40%, en canvi a l’àrea metropolitana de Oslo és del 4%. Inclús dins d’un mateix país: la diferencia de risc entre regions del Canadà és de 1 punt, mentre que a Espanya és de 12 punts.

Promoure els escenaris positius i evitar els negatius

Les tensions observables en el període de transició dibuixa dos escenaris contraposats:
 Escenari negatiu: La manca de talent adaptat als nous requeriments de competències dels sectors en expansió s’acumulen a les dificultats per reciclar els treballadors que perdran el seu lloc de treball incrementant-se els nivells d’atur entre la població, la qual cosa generarà desigualtats creixents i tensions en la governança dels països per manca de cohesió social que poden arribar a bloquejar el creixement i el benestar de la població.
 Escenari positiu: La capacitat d’atraure talent i desenvolupar les noves competències professionals fruit d’un esforç de requalificació de la mà d’obra que es veurà afectada durant el període de transició, generen societats inclusives que fomenten un cicle de creixement econòmic i prosperitat per a la població.
La OCDE constata que des de 2011 el 30% de la població dels països membres viuen en zones en les que ha augmentat la productivitat i la inclusió social, mentre que el 50% viuen en zones en les que ha augmentat la productivitat però ha disminuït la inclusió social.
La contraposició entre aquest dos escenaris situa la clau en dues qüestions crítiques: la capacitat dels països i regions en atraure i incentivar les activitats econòmiques que sortiran reforçades del procés d’innovació, i la capacitat de requalificar la població afectada desenvolupant les noves competències adaptades a les exigències del mercat de treball. D’aquestes dues qüestions dependrà en bona mesura la capacitat de gestionar el període de transició per consolidar l’escenari positiu.
La relació d’aquests dos elements amb les dinàmiques territorials posa l’èmfasi en el paper dels organismes locals en la promoció econòmica i en les polítiques actives d’ocupació, els quals jugaran un paper clau en la capacitat de reacció de cada territori.

Un nou perfil de treballador

De la mateixa manera que la conformació d’un perfil de treballador industrial qualificat i altament competitiu en el cicle de la producció industrial massiva va requerir gairebé un segle des dels inicis de la revolució industrial, la configuració d’un prototipus de treballador capaç d’interactuar amb processos automatitzats que abasten no només tasques previsibles i repetitives sinó que s’endinsen en zones de més valor afegit que inclouen presa de decisió i resolució de problemes complexes, també reclamarà temps i canvis en els processos de formació i aprenentatge, i en els criteris organitzatius i de gestió de les empreses.
Professions com: analistes de dades i científics, desenvolupadors d’aplicacions de software, Ecomerç i especialistes en xarxes socials, treballadors d’atenció al client, venedors i professionals del màrqueting, especialistes en desenvolupament organitzatiu i cultural, gestors innovadors, especialistes en Intel·ligència artificial i màquines que aprenen, especialistes en big data, especialistes en processos d’automatització, analistes en seguretat informació, dissenyadors d’interacció home-màquina, enginyers de robòtica, especialistes en blockchain, són ocupacions que demanen un nou tipus de treballador amb capacitats de creativitat, originalitat, iniciativa, pensament crític, persuasió, negociació, orientació al servei, resiliència, flexibilitat, resolució de problemes complexes, intel·ligència emocional, lideratge, influència social. Caldrà doncs, organitzar nous mecanismes i estructures socials adequades per a desenvolupar massivament aquestes competències entre la població i modelar un nou perfil de treballador/a.
L’organització actual del sistema educatiu, especialment de la formació professional i de les polítiques actives d’ocupació no estan preparades per contribuir a conformar el nou prototipus de professional. El dèficit és més patent en l’oferta de formació ocupacional i continua, que és el punt en el que es jugaran les cartes claus per l’adaptació de la població a les transformacions en curs.
Cal preveure urgentment com afrontar una demanda massiva de requalificació de la població activa, tant la que està en situació d’atur com la ocupada. Es preveu que un 35% de la població activa requerirà participar en activitats formatives de fins a 6 mesos de durada, un 9% de sis mesos a un any i un 10% de més d’un any.

El treball del futur dependrà de les decisions que es prenguin avui

Amb els nivells d’informació avui disponibles la previsió dels esdeveniments futurs dibuixa amb suficient claredat els principals contorns dels escenaris plausibles per tal que es puguin prendre les decisions adequades. Lluny d’una perspectiva determinista tecnològica, el debat avui es centra en la capacitat de reformar les estructures, els condicionants i les mentalitats heretades d’una època que està entrant en un període de transició convuls i de gran abast, però que si s’aborda adequadament pot obrir un nou cicle de creixement inclusiu i de benestar per la població.
Les ciutats es veuran afectades pel procés de transició, requerint una redefinició estratègica de les seves polítiques per afrontar els reptes. Caldrà revisar doncs, les polítiques de atracció d’inversions, de localització d’activitats productives, de promoció de la innovació, d’educació i formació, de promoció de l’ocupació i reciclatge de la població treballadora, de mobilitat, d’inclusió social, d’innovació en la gestió i organització de la ciutat. D’aquestes decisions dependrà el nou cicle de prosperitat o decadència de les ciutats en els propers decennis.

———————————
1 – OCDE (2018): Job Creation and Local Economic Development 2018: Preparing for the Future of Work. OECD Publishing.
– WORLD ECONOMIC FORUM (2018): The Future of Jobs Report. Centre for the New Economy and Society Insight Report.
– INTERNATIONAL LABOUR ORGANIZATION (2018): The future of work in a changing natural environment: Climate change, degradation and sustainability. ILO future of work research paper series, research paper 4.

2 – H. BAKHSHIA, J. DOWNING, M. OSBORNE, P. SCHNEIDER (2017): The Future of Skills: Employment in 2030. Pearson, University of Oxford, Oxford Martin Shool i Nesta.
– McKINSEY & COMPANY (2017a): A future that works: automation, employment, and productivity. McKinsey Global Institute.

3 Ken Goldberg. Catedràtic d’Enginyeria Robòtica a la Universitat de Califòrnia, Berkeley. La Vanguardia 11-10-2018